I com li hauria anat a Catalunya sense Espanya?

Deia Einstein que el més important a l’hora de crear coneixement és fer una bona pregunta. La història de la Ciència és plena de camins equivocats perquè la pregunta no era la correcta. També en política, formular la pregunta correcta és el primer pas per resoldre un problema, sobretot si entenem la política com una activitat humana destinada a resoldre problemes, definició que els polítics (malnom rebut pels qui viuen de la política) no sempre sembla que comparteixin.

Sobre preguntes ben formulades, en tenim ara un exemple claríssim en les bramades del senyor Peces-Barba. El senyor Peces-Barba no és cap anònim senyor que deixa caure quatre frases ben lligades en una reunió d’advocats, probablement a canvi d’una pecúnia que l’ajudi en la seva daurada jubilació. Nooo! El senyor Peces-Barba va ser president del parlament espanyol, és militant avantatjat del PSOE (acrònim de Partido Socialista Obrero Español) i un dels redactors d’aquesta constitució espanyola de la qual cada dia més gent ens en sentim exclosos. Broma brometa, segons ell, el senyor Peces-Barba va deixar anar alguns dels dimonis més genuïnament ibèrics. I més encara per com ho va dir que no pas pel que va dir -d’altra banda, una interpretació al seu estil i més aviat mediocre de la història peninsular que passa per alt el paper d’Anglaterra. Frases com:

  • los catalanes celebran sus fiestas llamadas nacionales por derrotas
  • se tomó la decisión de dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes
  • ¿cómo le habría ido a España si nos hubiéramos quedado con Portugal y no con Cataluña?

o la referència als bombardeigs de Barcelona (solia fer-se, certament, cada cinquanta anys i ara, per tant, vivim un afortunat rècord sense bombes) diuen molt sobre el pensament de qui un dia fou un dels estendards de l’esquerra espanyola. Quina facilitat el senyor Peces-Barba per fer amics! Sembla que els advocats catalans presents van tocar el dos. No n´hi havia, de portuguesos, però atès l’amor que en aquell petit gran país atlàntic hi ha cap a tot allò que tufegi a espanyol, no costa imaginar quina hagués estat també la reacció.

El mateix dia de les declaracions del senyor Peces-Barba llegeixo el que cada català aporta solidàriament (quin collons de paraula per dir que són diners d’anada sense tornada) a Espanya: més de 2.700 euros cada any. I és llavors que la pretesa ironia del senyor Peces-Barba esdevé un sarcasme cínic i feridor i hom s’adona que l’honorable catedràtic ha formulat malament la pregunta.

Malgrat tot, podem estar tranquils els catalans: si bombardegessin Barcelona, haurien d’assegurar-se que cada bomba no matés més del seu valor expressat en nombre de catalans a fi de no matar la gallina dels ous d’or. No ho faran! O si?

 

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Comentaris and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

6 Responses to I com li hauria anat a Catalunya sense Espanya?

  1. Gerard says:

    Toni, ni jo mateix ho hauria expressat millor. És un article digne de publicar-se al diari. Com a periodista, et felicito i et dono un “Excel.lent” en redacció, i no per amor de germà. M’agradaria tenir la teva ironia en l’escriure. Però no la tinc en qüestions com aquestes. Ho sento, però em bull la sang. No puc soportar que, a més de robar-nos, despreciar-nos i explotar-nos sense cap respecte, s’insulti al nostre poble i la memòria del nostres morts, inclosos aquells que, de bona fe, lluitaren per la llibertat dels pobles des d’el partit que se suposa representa l’ínclit catedràtic.
    El món tal com l’hem conegut se’n va a la merda, i potser ara Catalunya hauria d’aprofitar l’avinentesa (inesperada, d’altra banda) per fer allò que té pendent: tornar a ser un país sobirà. Hi tenim tot el dret.

  2. Maria says:

    Jo no ho diria millor!
    Gràcies per dir-ho tu.
    Ho has enviat a alguna secció de cartes al director?

  3. Toni says:

    Compte, Gerard, ja saps què en penso dels “sagrats” periodistes, sempre al servei de qui els paga i parlant de llibertat de premsa!

  4. Toni says:

    Gràcies, Maria. No, no l’he enviat a cap secció de cartes al director. L’he penjat al facebook, això si.

  5. Gerard says:

    D’acord. Òbviament el poder i els aspirants a poder tenen una part de periodistes al seu favor o en contra. Segons el partit que guanya, darrera hi van tots els “estòmacs agraïts” i intel.lectuals “menjacroquetes”, per utilitzar un dels teus adjectius. Però em fa l’efecte que, dissortadament, això passa en quasi tots els àmbits. També hi han exemples en la Ciència. O és que les armes es fabriquen soles?..i a voltes has de sentir allò de que “la Ciència és neutral, apolitica…”. Una frase standard que la pots utilitzar en qualsevol camp.
    També hi ha qui ha defensat la “llibertat de càtedra” i, ara que la tenen, resulta que diuen que se sentes marginats i perseguits, discriminats, només per fer palès que no governa aquells als qual serveix i de qui espera una millor posició professional i social….

    Tot el sistema del famós Welfare State amb el que tants durant tant temps s’han omplert la boca, ha resultat està en fals perquè tot es redueix a diners….
    Inclosa coses com la lleialtat o la independència de pensament…al final aqui ningú no es mou si no veu hi un benefici….

    Potser ara,ambl’enfonsament del sistema, això comenci a canviar…..

  6. toni says:

    Això de la “neutralitat” de la ciència només s’ho empassen els més beneits. La ciència i el seu progrés sempre ha estat molt lligada a la investigació militar. Això abasta el GPS, l’energia nuclear, la brújula, la pólvora, les espases de ferro i els miralls d’Arquimedes per enfonsar la flota atacant… per citar-ne només alguna. No crec que hi hagi ningú que pensi que la URSS va engegar el primer satèl·lit per amor a l’art… oi?

    El tema dels periodistes és diferent. I d’entrada segur que hi ha de tot entre els periodistes, com hi ha de tot entre els polítics i entre els mecànics de moto. Però, un cop feta l’advertència, he de dir que em refoten aquests religiosos de la -per a ells- “sagrada professió” : el Periodisme. Perquè el periodisme, com a quart poder, també aspira al poder i el poder, avui més que mai, el té qui té els diners (no necessàriament qui paga). I els periodistes, molts d’ells, estan al servei de qui firma la nòmina, la qual cosa he de dir que els converteix en més humans, però menys divins. Si us plau, que es fiquin a la butxaca la divinitat!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>