Tast de colesterol

El nom químic del colesterol és 10,13-dimetil-17-(16-metilheptan-2-il)-2,3,4, 7,8,9,11,12,14,16,17-dodecahidro-1H-ciclopenta[a] fenantren-3-ol.

Deixem-ho, doncs, en colesterol!

El colesterol és una substància present en els organismes animals d’una importància cabdal en els processos relacionats amb les membranes de les cèl·lules i com a precursora, entre d’altres, de la vitamina D i de les hormones sexuals. La molècula conté una part afí a l’aigua i una part afí als greixos. Això fa que pugui actuar també com ho fa un detergent. Les cèl·lules, sobretot les del fetge, òrgans sexuals i glàndules adrenals,  sintetitzen el colesterol que no és ingerit, uns 800 mg diaris. S’emmagatzema en la vesícula biliar per expulsar-lo a l’intestí quan es requereix emulsionar els greixos, actuant aleshores com actua el sabó. El colesterol pot acumular-se en la vesícula, a causa d’algun problema, i formar-hi els càlculs biliars.

La sang no pot transportar el colesterol directament perquè hi és insoluble, però sí combinat amb les substàncies anomenades colesterols “bo” i “dolent” (HDL i LDL, acrònims de l’anglès per lipoproteïnes d’alta i baixa densitat) i que, en realitat, no tenen res a veure amb la molècula de colesterol.  La sang conté, entre altres moltes substàncies, els complexos formats entre colesterol i l’HDL i colesterol i LDL  i els transporta allà on el flux sanguini vagi. El complex HDL-colesterol es trenca, tot alliberant el colesterol, en arribar a determinades cèl·lules que es troben fonamentalment al fetge. En canvi, el complex LDL-colesterol allibera colesterol en contacte amb totes les cèl·lules que el requereixen per mitjà d’un complicat mecanisme en la membrana cel·lular que no es coneix encara del tot.  Per això, sovint diem que les HDL són les responsables del transport de colesterol fins al fetge i les LDL les responsables del transport fins a les cèl·lules, però ja es veu que només és una forma de parlar. No hi ha, doncs, ni bons ni dolents, però un excés de LDL fa que la sang contingui més colesterol del necessari i és el símptoma d’algun mal funcionament. En certa manera, és com els cotxes que vaguen pels carrers buscant aparcament. Com que hi ha més cotxes que aparcaments, el trànsit acaba essent més dens del que seria. En el cas del colesterol, com que és insoluble en la sang llevat de quan es combina amb l’HDL o l’LDL, pot ocasionar petits dipòsits que obturen el flux amb conseqüències a la llarga gravíssimes.

Al segle XVIII, la Química només podia tenir preocupació per les propietats observables: la forma, el color, el tacte, fins i tot el gust. Haller, al 1764, descrivia les concrecions biliars com insípides, però amb nucli amarg. Poca broma! Certament, la bioquímica, tal i com avui l’entenem, era a Olot fent barretines. Per dir-ho d’una manera més precisa, el seu paradigma, entès com un conjunt d’idees, de procediments i d’instruments, era extraordinàriament lluny de l’actual. Les investigacions sobre la bilis, per tant, seguien camins purament exploratoris, sense un objectiu que les guiés.

Haller va sotmetre les concrecions a l’àcid nítric, al sulfúric, les va destil·lar, les va dissoldre en tota mena de substàncies i, pel que sembla, també les va… tastar. I en cada cas, va anar apuntant detalladament tot allò que podia observar: color, gust, olor, textura… Antonio Vallisnieri va trobar que els càlculs biliars es dissolien bé en alcohol etílic i això va permetre que Poulletier de la Salle obtingués per cristal·lització el colesterol. No hi ha una data segura per a l’esdeveniment, però probablement fou cap a 1758. Ningú no sabia què era ni quina funció tenia i fins i tot no va tenir el nom de colesterol (en grec, Kole vol dir fel i stereos vol dir sòlid) ni cap altre fins 1814, llavors que  Chevreul va anomenar colesterina la substància que una cinquantena d’anys enrere havia cristal·litzat Poulletier.

La diferenciació entre àtom i molècula d’avui dia no existia i el concepte de substància, bàsic en Química, era a les beceroles. En aquest context, doncs, era difícil anar gaire més enllà de l’article de l’època que, tot referint-se a Poulletier, deia: és l’únic que ha separat, mitjançant l’esperit de vi, dels càlculs de la vesícula de la fel de l’home, una concreció salini-forme disposada en làmines fines argentades molt lleugeres, i lluents com la sal sedativa [la sal sedativa és l'actual àcid bòric, els cristalls del qual recorden la lluentor de la seda].

Làmines fines, argentades i lluentes: lluny, molt lluny eren de la descripció que avui fem del colesterol.

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Història de la Ciència, Química and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Tast de colesterol

  1. Maria says:

    La veritat és que estava una mica amguniosa de no rebre cap notícia d’entrada teva al blog. Ja estava pensant en entrar-hi jo mateixa sense esperar a rebre notificació via e-mail, quan, ara mateix rebo, amb molta alegria, aquest article científic. Que bé! Moltes gràcies!!!
    I, renoi, si que has trobat informació sobre aquesta substància!
    La faré arribar a aquells/es que coneixo a qui em sembla que els pot interessar.
    Només espero que tu no tinguis problemes de trànsit ab les teves associacions HDL i LDL i el senyor Colesterol. O no és un senyor? ai que em sembla que m’he fet un embolic!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>