Vida dels cristalls dels caramells

Fotografia: Salt el Molí, el Ges, Vidrà, 2005

L’hivern de 2005 fou molt fred allà al Bisaura, als municipis de Vidrà, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora. Els caramells de la imatge es van formar a la part baixa d’una cascada del riu Ges, tributari del Ter (tot en aquella contrada és tributari del Ter). A la primavera, no hi ha humà capaç d’estar-se al lloc des d’on jo vaig fer la fotografia. El soroll i l’aigua tan freda són qui manen en aquest forat, però, com veieu, a l’hivern de 2005, l’aigua era sòlida, molt freda, això sí, i el silenci més absolut regnava a la petita cova. El fred fou prou intens també per gelar el Ges, tot el Ges. Vull dir no només la primera capa d’aigua, aquella que sempre ve de gust petar llançant-hi pedres, sinó tot el riu fins al fons. Com un exemple del que podria succeir si el gel fos més dens que l’aigua -que no ho és, afortunadament. Com que tot era gelat, no hi havia perill que es trenqués cap capa de gel i la mainada podia lliscar-hi tranquil·lament.

Fotografia: Patinatge al Ges, Vidrà, 2005

Cal molta energia per fondre el gel, exactament 333 Joule per fondre’n només un gram, equivalent a l’energia obtinguda deixant caure un 1 Kg des de gairebé 34 m d’altura. És a dir que, si la patacada de la caiguda la poguéssim convertir en calor, només serviria per fondre un sol gram de gel. El sol d’hivern, massa oblic, no pot fondre un caramell sencer. No hi ha prou hores de llum. Però si els raigs arriben perpendiculars, aleshores l’energia s’aprofita millor i el sol aconsegueix fondre la primera capa de gel sobre el caramell, almenys la primera. L’aigua llisca aleshores avall fins que surt de la perpendicularitat del raig, o fins que el sol haurà canviat de lloc, o fins que s’hi interposin núvols, que qualsevol excusa és bona perquè el líquid cristal·litzi sobre el gel, o just quan comença a degotar. Això fa que es formin els caramells i més tard creixin i creixin fins que el vent o un animal el trenqui o fins que la temperatura pugi per sobre de zero graus i tot comenci a fondre’s lentament, sense més possibilitat de congelar-se. Vet aquí la vida del caramell.

Hi ha, però, quelcom d’inquietant. I és que les molècules s’incorporen al cristall exactament en la posició que toca. Òbviament les molècules no saben com han de posar-s’hi, però les lleis de l’univers determinen que les coses funcionin com si tothom aquí sabés què fer. I el resultat és que el cristall de gel aconsegueix rèpliques exactes de sí mateix, com els cadells de gos idèntics entre sí i tan semblants a la mare. No és aquest un mèrit atribuïble només a l’aigua, ni de bon tros. Totes les substàncies ho fan, també els virus. És un aparent petit miracle que les coses s’ordenin per sí mateixes. Però el fet que les lleis de la termodinàmica ho expliquin perfectament no ho fa menys inquietant.

I tractant-se dels cristalls que formen els caramells, encara més. Perquè vet aquí com neixen, com creixen, com l’aigua els alimenta, com els cal l’energia del sol, com es reprodueixen i finalment com… moren. Com els geranis del jardí.

Són vius els cristalls dels caramells?

Fotos d'hivern