Un vent mític

Fotografia: Des del Cap de Creus, 2010


Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn

(Ausiàs March, Veles e Vents)

La tramuntana, a l’Empordà, és, més que un vent, una tradició i, a Catalunya, més que una tradició, un mite. I en ser fred, és poc humit, i com que ve de la muntanya -i no del mar-, és encara més sec, i com que és molt sec, sembla encara més fred. A l’estiu, és oli en un llum, perquè baixa la temperatura quan bufa i se’n du la humitat: més fred, menys xafogor: vet aquí una bona manera de passar l’estiu. A l’hivern, tanmateix, pot ser terrible. El vent del nord, la tramuntana, pren més sentit a l’Empordà perquè només allà adquireix consciència de l’origen del seu nom: trans_montanus, vent de rere les muntanyes. Més amunt del Pirineu, al Rosselló i al Llenguadoc, el vent del nord, la tramuntana, no ve pas de les muntanyes, una pena, i sovint tampoc no ve del nord, sinó del nord-oest i és potser per això que en aquelles contrades tant se’ls en dóna la tramuntana com el mestral (per cert, nom derivat de mestre i que n’evoca el seu caràcter sempre dur i sever, ves per on!).

Com tots els vents, la tramuntana -i el mestral provençal- és generat per les diferències de pressió atmosfèrica, en aquest cas, entre les altes pressions del fred nord i les baixes del calent Mediterrani. La humitat que un vent pot transportar depèn de la seva temperatura. Un vent fred és d’una manera natural menys humit que un de calent. La tramuntana tampoc no passa sobre cap mar -llevat de quan surt al Golf de Lleó i sobrevola el Mediterrani cap a Menorca- i, per tant, no té l’ocasió d’humitejar-se. El vent pot venir del pol, guiat per l’anticicló a Sibèria, vorejar els Alps per l’est i arribar al mar de Gènova; o bé, procedent de l’Atlàntic, córrer per la França de la mantega i després per la de l’oli i seguir la vall del Roine fins eixir al Mediterrani pel Golf de Lleó com a mestral o desbordar els Pirineus i accelerar a causa de la deflexió de les muntanyes i aparèixer, als ulls empordanesos, com a vent del nord d’enllà les muntanyes: la tramuntana.

Quan bufa, el cel s’esdevé d’un blau espectacular, net de tot, també d’humitat, i el mar, que reflexa la llum que li arriba -i no la que no li arriba-, es torna d’aquest blau profund, clivellat de blanc, que mostra (n’era la intenció, almenys) la fotografia.

Llavors que la vela era el motor, no és estrany que ben aviat l’Empordà fóra colonitzat des del mar, oi? Com tampoc que la majoria dels restes de naufragi es trobin al nord del Cap de Creus i no pas al sud, a raser del vent. Ni tampoc és estrany que creixessin poblacions a la badia de Roses, a l’Empúries primigènia, a l’ombra (relativa) del Cap de Creus, ni que la civilització llatina avancés des del nord cap al sud. Vet aquí, doncs, que no ens hauria d’estranyar tanta mitologia al voltant de tan gèlid i potent vent: al final, si parlem en català, és perquè la tramunta ens va dur el llatí.

Més paisatges marins

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Fotografies, Viatges and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>